Per tancar penjo un escrit on he intentat destil.lar algunes de les descobertes d'aquest tres anys de travessia. Us el dedico somiatruites!
Intento destil·lar algunes de les
descobertes que ens han tenyit ara que tanquem tres anys de viatge amb un grup
de nens i nenes. Aquest camí va començar quan tenien tres anys i estrenàvem una
vida compartida. Vam començar a habitar el nostre món amb pors, curiositat, i
ganes de ser i descobrir descobrint-nos. De seguida, com canta Txarango, ens
vam deixar endur per la força de crear un projecte compartit on, quan tot
s’enlaira podem posar els somnis de
puntetes.
I tot es va enlairar tenyit del
meu desig com a mestra de generar un espai ple de possibilitats de ser, un
espai horitzontal, on anàvem creant una trama de la vida que teixia un relat on
totes les persones sentíssim que podíem ser creadores.
A la primera trobada amb les
famílies vaig dir que aquesta aventura era la de totes i que ho faríem de la
mà, amb una idea d’acompanyament, d’anar al costat, de ser en companyia. Ara, a les entrevistes de comiat, moltes persones
expressen que quan van sentir aquest plantejament es van espantar...De què em
parla la Marisol? Podrem entrar a l’aula? Portar coses de casa? Participar a
sortides? Formar part de la vida de l’aula? I amb tanta llibertat aprendran?
Ara m’expliquen com es van
espantar alguns i altres es van començar a enamorar. La Clara que ja repetia
viatge amb mi els va portar a veure l’aula i des de l’entusiasme d’històries ja
viscudes, els deia, ja veureu la Marisol us farà participar molt, haureu de
treballar molt ...encara més cares de desconcert.
A l’endemà l’Anna arriba a l’aula tres dies abans de començar el curs i em
presenta a l’Esther dient-me que el seu nom vol dir estel i que de fet l’Esther
vol ser una pescadora d’estrelles, jo comparteixo que el meu nom té el mar i el
sol i que a mi m’encanten les dues coses. Allà va començar una història de
complicitats que després es fa extensiva al grup i que va començar a tenyir la identitat del
col·lectiu acabat de néixer. Quan l’Esther porta un salabret a l’aula més
persones s’encomanen de la idea de pescar juntes i teixint veus i propostes
comencem l’expedició amb el nom de Pescador@s d’ estrelles.
L’ecosistema de l’aula es va
refent i repensant a partir de la idea de Polanyi de crear circumstàncies per
aprendre juntes. Des d’aquí, anem generant un paisatge que ens permeti
mostrar-nos, fer propostes, compartir misteris, que ens convidi a relatar-nos per anar creant el nostre relat
compartit. On es possibilita l’emergència i l’aula esdevé un espai llançadora de reinvenció de vida.
Al llarg d’aquests tres anys hem
anat incubant processos que anaven constituint el nostre món. On els sabers es
construïen a través de la participació de totes les persones vinculades a
aquesta vida com a agents d’aquesta creació compartida. En un moment que hi
havia unes mares i pares preparant un espai per fer una performance a partir de
la nostra apropiació de la painting action s’envia un whatshap a les famílies com una forma de compartir el
que estàvem vivint, allà es veuen pares i mares amb ulls il·luminats, com si
estiguessin fent una malifeta. La Laura, des de la feina, diu: ¿pero esto para
quién era para los grandes o para los peques? Fent ara l’entrevista diu: tots
hem format part, tant si estaven directament com si ho vivíem a través de les
persones presents que ho relataven. Això era per persones, per persones que
formaven part d’aquesta història d’històries.
Una altra veu reveladora, la de la
Rosa, ens diu: la Sara ha canviat molt abans era molt tímida i no explicava res, ara ens demana portar coses a l’escola
relacionades amb el que feu. Ara té una història per explicar.
En aquesta historia, hem teixit
les nostres veus en una conversa de converses. Fem una conversa entre la cultura i la vida
que va enriquint la mirada d’uns éssers en construcció. Conversem sobre el món
i les persones trencant el dins fora a l’escola permeten que circuli la vida
real i anant de la construcció de la subjectivitat de cadascuna a la identitat col·lectiva,
a la construcció d’un nosaltres que ens representa, que ens projecta, que
aireja les nostres històries al vent però on, a l’hora, cada persona de la
tribu les porta tatuades, com canta Macaco, son historias tatuadas que dejan
huella bajo la piel.
Amb quatre anys ja ens sentíem
autores del nostre camí d’aprendre i així ho projectàvem. Un dia arriba a
l’aula la Paula a fer pràctiques . Jo explico que ve a indagar com vivim juntes
perquè vol ser mestra. La Núria li contesta: aquí totes som mestres! L’Esther
estirant aquesta idea ens deia ara: totes som mestres perquè sabem dir coses,
donem feines i ajudem. I sabem parlar molt junts i Gadamer dialogant amb ella
ens diu que la educació és
educar-nos les unes a les altres.
En aquest món hem anat propiciant que ens passin coses juntes en la creació i reinvenció de la nostra vida
compartida. Una vida on hem necessitat tota la tribu com ens diu l’antropòloga Sarah Blaffer Hrdy que planteja que per criar
un infant fa falta tota la tribu.
Aquesta idea l’hem encarnat construint un poblat primitiu per
comprendre la vida a la prehistòria on hem necessitat a tothom per tirar
endavant la construcció i la posada en escena: un avi ens ha ensenyat a
construir amb pedres parets de pedra seca, un altre avi ens ha dut al seu hort
per agafar troncs i canyes per la construcció, un pare arquitecte ha il·luminat
el camí, ajudant-nos a fer els plànols, pensant en les característiques que
havien de tenir les cabanes per aguantar-se i regalant-nos la pregunta de
perquè els humans hem necessitat construir edificis. Tota la tribu treballant
plegats hem construït per habitar i hem acabat el viatge simbòlicament a
l’espai de reunió, al voltant del foc sentint aquesta idea de nosaltres on el
Magí ens recorda que volem esborrar del món la paraula manar i el Lucas ens proposa:
dient-li a tots que no la diguin més perquè s’oblidin, i als de la Xina també.
Pensem, per acabar, en una escena com la que vam viure quan teníem una
xarxa estesa ocupant tot l’espai de conversa, arribàvem i espontàniament ens
agafàvem a la xarxa. Recordo dos pares amb cara de trapelles enganxats,
disposats, tal com convidava aquest ecosistema, a formar part, a estirar dels
fils d’aquesta trama de la vida.
Deixem de sentir l’escola com una preparació per la vida i
possibilitem que sigui la vida.
